I Aniversari del Casal Popular de Joves “El Moll”

10383886_369025416609072_3830543169747727341_n

El Moll neix de la mà de les diferents entitats juvenils del poble com són les Goges, l’Esplai, els Taxeks, Arran la Llera del Ter i el SEPC. Vol ser l’espai on els joves del poble puguin trobar-se, crear, compartir, fer xerrades, debats cinefòrums i com no, birres als vespres. Preten ser l’instrument vertebrador per crear un Celrà viu, alegre i combatiu.

La jornada de festa va començar amb l’organització de jocs populars on mainada i despistats que passaven per allà van poder jugar a les bitlles catalanes o a estirar corda. El matí acabaria amb un vermut popular.

A la tarda a partir de les 17.30h el Moll es va omplir de màgia i infants. L’espectacle del Mag Ignasi de la Bisbal va embadalir a tots els que hi erem presents. Amb trucs de cartes i d’altres més sorprenents amb ocells.

El dia de celebració va reunir a la nit més de 100 persones per brindar pel Moll. Una festa que el Moll es mereixia després d’aquest any de feina constant i incansable. Perquè som joves i per sobre de tot tenim il·lusió i coratge. Perquè creiem en el que fem.

Com diria Estellés:

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

Escrit per lacongostada 17-11-2014 a Moviment juvenil.
http://lacongostada.blogspot.es/

Anuncis

ELS JOCS

En aquest aniversari ens vam retrobar amb els jocs populars, amb la màgia: perquè des del CPJ El Moll creiem que l’oci no pot ser un negoci i que la cultura no ha de ser cap luxe! En Xavier Cortadellas ens va escriure això. Molt agraïts.

Bon dia,

Moltes gràcies a la gent del Moll, per ser-hi i per organitzar aquesta diada. I també per continuar essent-hi i per voler pensar en mi. Em sap greu no haver pogut acompanayar-vos. 

Potser no tots de vosaltres sapigueu qui és Johan Huizinga. Holandès, historiador, represaliat pels nazis, va escriure dos llibres indispensables si és que ens volem reconèixer i si és també que volem saber què fem quan decidim o triem. Un dels llibres es titula La tardor de l’edat mitjana. Huizinga ens hi explica les il·lusions, les manifestacions, els somnis, les idees d’una època que estava acabant… Per deixar pas a una altra. Una època nova, una època de canvis, diferent al que havia estat, en això s’acostava a la que ens ha tocat viure. El segon llibre de Huisinga es titula Homo ludens. Té més a veure amb el que triem. L’ha de llegir tothom que vulgui saber què és l’oci i que vulgui saber per què dediquem també bona part del nostre temps d’oci a jugar. Abans de Huizinga, el joc no era considerat un fenòmen cultural, com a molt es veia com un record infantil que a Catalunya va interessar a gent com  Maspons i Labrós, Serra i Pagès, Aureli Capmany i, sobretot, Joan Amades. Després de Huizinga ha estat diferent. El joc i també l’oci com a oportunitat d’aprenentatge.

Avui, però hi ha qui pensa de bona fe que l’oci és el temps que tenim per no fer res. No és així. I jo ara parlo per la gent que ho sap, la gent que pensa que l’oci és el temps que serveix per fer-nos lliures, i per jugar, però també per aprendre. Si voleu, per aprendre a créixer sense fer-nos grans, perquè gran s’hi fa sobretot aquell que no tria. Els que trien només van fent anys.

Huizinga no és el primer a parlar de l’homo faber i de l’ homo luden. L’homo faber  és el que treballa, l’ homo ludens, aquell que juga… I aquell que jugant aprèn. Ho escriu la Judit Pujadó al pròleg d’Els jocs retrobats, un llibre on entre vuit autors hem parlat amb 33 persones de diferents comarques de Catalunya que van néixer abans que s’inventés la televisió, 33 persones que van jugar al carrer.  33 cròniques de la Catalunya juganera. I la Judit Pujadó ho escriu parlant justament de Johan Huizinga: “ El joc no té finalitats més enllà d’ell mateix”, però “tot i no ser necessari, és útil. I abans que res és una activitat lliure”.  Aquella activitat que fem durant l’oci, que és el temps de repòs, d’inacció, en el sentit no que sigui el temps que no fem res, sinó el temps en què no estem obligats a treballar, que no és, doncs, el temps del negoci, el temps del nec otium, del no oci.

Però l’oci és també un negoci avui? És evident que no, que el que és un negoci és tot allò que podem arribar a fer durant l’oci. I també alguns jocs. L’oci és negoci, per exemple, a las Vegas, a Disney World, a Port Aventura i a tants d’altres llocs. L’oci és un negoci per a la indústria turística i per als bancs, per als mitjans de transport i fins i tot per a les escoles d’idiomes. I hi ha èpoques de l’any en què és més negoci que en altres moments. Ho és més durant el Nadal i durant les vacances, gràcies també als viatges que fem, siguin d’estiu, de final de curs, de noces o fins tot de feina. És el que fem el que pot ser negoci i, per tant, també pot ser negoci el joc.  Però no sempre és així. De nosaltres depèn que no ho sigui. Ho va escriure Huizinga i també ho cita la Judit Pujadó en el pròleg d’Els jocs retrobats: “El joc oprimeix i allibera, el joc fascina, electritza i encisa. És ple de les dues qualitats que l’home pot trobar en les coses i expressar-les: ritme i harmonia”. 

El joc és també llibertat, llibertat d’acceptar unes normes i de superar-se. Però hi ha qui ven les hores de llibertat perquè hi ha també qui pensa que la llibertat no s’agafa, sinó que es compra. I que són uns altres les que trien què podem fer durant el nostre temps lliure. Hi ha gent per qui el seu concepte de llibertat passa pels grans magatzems. Però jo estic parlant per als que busquen la llibertat al carrer, a les aules, a casa, a pertot. Per a aquells que si entren de tant en tant en uns grans magatzems és perquè també veuen els grans magatzems com una extensió del carrer. “Jugant perseguíem la vida”, va dir l’Òscar Oliu, de Palamós, a en Sebastià Roig el dia que el va anar a veure. L’Òscar Oliu va viure la seva infantesa a tocar la platja de Palamós, quan els turistes encara es comptaven amb els dits d’unes quantes mans. És una de les 33 persones que recorda la seva infantesa a Els jocs retrobats. No hi havia turistes a Palamós en els anys cinquanta, quan ell era jove, però sí que hi havia soldats americans que arribaven sovint al port i que demanaven a la mainada d’aquells anys que els indiquessin allà on trobarien gresca i menjar i alcohol i dones. A canvi d’acompanyar-los o d’indicar-los els llocs on trobarien tot allò que buscaven, aquells marines americans donaven als nens com l’´Òscar Oliu tot de coses que no tenien: xocolata, pa blanc i xiclets. I a vegades caramels i diners. I a a vegades llaunes de carn i vedella, que ells portaven a casa perquè era una temps de msièria. Després, de nou al carrer, els nens jugaven a la guerra i a pirates des de dalt d’uns bots, i jugaven a barallar-se entre ells o a córrer o a amagar-se o a perseguir-se. La llibertat era a la platja i als carrers, la llibertat era entre la mainada com ells, la llibertat era estar lluny dels grans, d’aquells que els controlaven amb ordres o amenaces o càstigs. Perquè la llibertat no és compra com tampoc no es compren els  millors jocs. L’oci només és un negoci quan no hi ha llibertat, quan la imaginació no va més enllà de tot allò que es pot trobar en els anuncis o en els prestatges. Quan tenim un preu. Quan no es juga de debò perquè deixem que siguin uns altres els que juguin sempre que volen amb tots nosaltres.